lunes, 3 de marzo de 2008

Els últims dies de la Catalunya Republicana i l'exili

Els últims dies de la Catalunya republicana foren marcats principalment per la derrota a la batalla de l’Ebre per part dels republicans. Al principi, però, després de l’emboscada republicana a Gandesa i la retirada de les tropes franquistes, la victòria era pels repiblicans. Això dona esperances als republicans, però per poc temps, perquè paral·lelament les tropes de les Brigades Internacionals foren derrotades a pocs quilòmetres. Els republicans, sense suport aliat foren molt vulnerables a la ofensiva que organitzà Franco. Després de la derrota republicana, fou molt fàcil per l’exèrcit franquista prendre les posicions dels rojos. D’aquesta manera, el 26 de gener del 1939 les tropes Franquistes entraren a Barcelona. Després d’aquesta presa, la resistència republicana ja fou inútil. El 10 de febrer les tropes franquistes arribaren a la frontera amb França. La guerra havia acabat a Catalunya produint un exili massiu, sense precedents.

Segons historiadors, de finals de gener fins al 10 de febrer de 1939 passaren la frontera de França 353.000 persones, 180.000 de les quals soldats (més 10.000 ferits); la resta era personal civil: 68.000 infants, 64.000 dones, 11.000 homes adults, 9.000 ancians, i 11.000 no registrats. També em d’afegir un gran nombre d’estudiosos, escriptors, poetes i pintors que fugiren del nou règim. Les destinacions de molts intel·lectuals foren les amèriques; Argentina, Chile, Mèxic..etc però per d’altres fou França.

Autos literaris que se’n anaren a les ameriques en tenim bastants, com per exemple els que és destinaren a Mèxic: Josep Carner (després però marxarà a Bèlgica), Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener...etc. A Xile s’exilià Joan Oliver. A França s’exiliaren Carles Riba juntament amb Clementina Ardriu i Mercè Rodoreda, que més tard marxaria a Suïssa.

Aquest èxode fou el gran drama final d’una guerra civil, ja prou dramàtica, que Catalunya no havia iniciat i en la qual es va veure immergida. Catalunya va perdre el seu autogovern i bona part dels seus intel·lectuals i professionals, així com la totalitat dels dirigents dels partits i sindicats d’esquerra. El catalanisme, la catalanitat, la cultura i fins i tot la llengua catalana en quedaren greument afectats.

Els primers camps de concentració i refugis. (França)

Quan el 27 de gener de 1939 els exiliats de la guerra començaren a entrar a França, les societats benefiques i d’acollida es veigueren ben aviat col·lapsades. A causa d’això, el govern central a París ordenar que s’evacuessin tots els nou vinguts en camps civils o de refugiats. Un altre problema que es tingué que solucionar també fou el dels malalts. El govern francès ordenà l’obertura de dos vaixells-hospital al port de Marsella per intentar abastar-los tots.

Simultàniament, en el pas per entrar a França, molts desertors i delinqüents es filtraren pels Pirineus, moltes vegades assaltant masies isolades. Aquests fets foren aprofitats per la extrema dreta i dreta, perquè els ciutadans francesos agafessin por als exiliats espanyols i així rebutjar-los.

Una de les actes més tristes i patètiques que succeïren a la frontera fou quan els soldats republicans, cansats i malparats, arribaren a la frontera i allí foren desarmats i desposseïts (robats) de les seves pertinences (braçalets, plomes estilogràfiques, rellotges..etc). Just després eren deportats als camps de concentració.

Caldria esmentar els camps de concentració i de refugiats següents: Argelers i Sant Cebrià amb 80.000 interns cadascun. El de Barcarès amb uns 60.000. El de Vernet amb 10.200 interns i el d’Agde amb 8.000 interns.

Les condicions en aquest camps eren extremes; fred, neu, sorra, polls, malalties...elements que quedaren grabats per sempre en les memòries dels interns que és trobaven dins de les filferrdes.

Els desplaçament a Amèrica

L'exili republicà de 1939, originat per la guerra civil, va suposar una veritable dispersió entre els vençuts. Diversos milers d'espanyols es van veure forçats a abandonar les seves llars. Mèxic va acollir a una mica més de 20.000 exiliats, el segon col·lectiu més nombrós.

Una de les primeres necessitats que els republicans van haver d'afrontar va ser l'educació dels seus fills, ja que a terres mexicanes van viatjar molts nens i nenes en edat escolar. Per a això es van fundar els col·legis de l'exili, que a més van oferir a nombrosos mestres i professors espanyols la possibilitat de guanyar-se la vida.

L'adaptació dels refugiats a Mèxic es va veure facilitada en primer lloc per la pertinença
a una mateixa llengua, però també pel suport rebut del govern mexicà, que va concedir permisos, va homologar títols, etc. L'establiment de les organitzacions més representatives de l'exili, com el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), que contaven amb els fons que les autoritats republicanes havien situat a l'estranger abans d'abandonar Espanya, va anar també decisiva per a la inserció dels exiliats en la societat mexicana. Tot això va resultar clau perquè poguessin crear-se els «col·legis de l'exili»

La intenció inicial dels exiliats era distribuir-se per tot el territori mexicà. D'acord, el SERE va crear a la fi de 1939 el Patronat Cervantes, per a facilitar la creació de col·legis en ciutats de províncies. Els Col·legis Cervantes, per estar situats en ciutats on la presència d'espanyols era reduïda, van contar des del principi amb alumnat majoritàriament mexicà, el que els va fer integrar-se amb rapidesa en les comunitats en les quals es van instal·lar.

La biografia de dos autors destacats



Mercè Rodoreda

Va néixer al barri de Sant Gervasi a Barcelona el 10 d’octubre de 1908 i va morir a Girona el 13 d’abril de1983. Filla única, a l’empara del seu avi, Mercè Rodoreda passa una infància solitària que ben aviat marcarà la seva obra. Després d’haver hagut de deixar l’escola a nou anys, Rodoreda dedica moltes hores a la seva formació cultural, llegint i intervenint des de molt petita en la vida cultural que li és propera. No tenia cap mena de relació amb la seva família, però la respectaven. Als 12 anys a Rodoreda se li acaba la felicitat quant mor el seu avi. Es casà als 20 anys amb Joan Gurguí, però per a Rodoreda és com una presó, i al cap de 9 mesos tenen un fill i poc després el deixa. A causa de la Guerra Civil, el 1939 s’exilia a França amb altres intel·lectuals. Allà conegué a Armands Obiols, poètic, i molt enamorats es casen i passen els millors moments de la seva vida. Poc després han de fugir cap al sud, a Llemotges i a Bordeus per l’arribada dels alemanys a París. Però es tornaran a instal·lar a París, on la seva economia millora quan Obiols treballa de traductor i Rodoreda amb una gran capacitat per escriure, redacta La plaça del diamant i La mort i la primavera. El 1960 es presenta el Premi de Sant Jordi amb La plaça del diamant, però no guanya. Aquesta obra es perseguida per un dels millors editors, Joan Sales, que publicarà les següents obres de Rodoreda. El 1971 mor Armand Obiols i Rodoreda es converteix en un persona independent, més tard amb molts problemes es trencarà la relació amb el seu fill, Jordi, i cadascú segueix pel seu camí. Amb la mort d’Obiols queda molt afectada i tornarà cap a Catalunya i s’instal·là a Romanyà de la selva, on acabà la novel·la Mirall Trencat i es fa membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1980 li atorguen el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes. Seran els seus últims anys de vida ja que el 1983 mor d’un càncer de fetge molt greu.


Joan Oliver / Pere Quart

Va néixer a Sabadell el 29 de novembre del 1899, fill d’una família benestant de l’alta burgesia. El seu besavi, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, un dels capdavanters del Foment del Treball. Eren onze germans, dels quals només en va sobreviure ell. Va estudiar la carrera de dret, però des de jove es decantà per les lletres i escriví poemes, teatre i prosa literària i formà part de l’anomenat Grup de Sabadell, format per joves que organitzaven actes culturals de tendència avantguardista i provocadora. Durant la guerra col·laborà amb la generalitat republicana i hagué d’exiliar-se. Va viure primer a França i després a Xile, d’on tornà el 1948. Durant els anys de dictadura mantingué sempre una actitud compromesa de lluita contra el franquisme. El 1970 va rebre el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes i el 1980 se li va fer un gran acte d’homenatge al Teatre Romea. Oliver va ser, els últims anys de la seva vida, un home admirat i respectat i, per a molt escriptors joves, un mestre. Va morir el 19 de juny del 1986.

En la seva poesia destaquen 3 etapes. En un primera etapa, la seva obra és irònica i humorística, com es pot veure en les decapitacions (1934) i Bestiari (1937). En la segona etapa, és el reflex de la situació en que viu Saló de Tardor (1947) i Terra de naufragis (1955). En l’última etapa, Oliver reprèn les característiques dels seus primers poemes com es demostra en Vacances pagades (1960). La poesia de Joan Oliver, que la signava amb el nom de Pere Quart, està vinculada amb el realisme.

Les relacions que aquests tenien amb altres escriptors de l'època

Mercè Rodoreda: El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París

En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.

Joan Oliver/ Pere Quart: De caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.


L'estil de la seva obra

Mercè Rodoreda: L'obra de Mercè Rodoreda ha estat comparada, pel seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virginia Woolf, la qual la catalana admirava. Algunes de les característiques recurrents dins l'obra de Rodoreda són una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, així com un estil narratiu poètic carregat de simbolisme.

Les protagonistes de les seves novel·les són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. En són dues mostres clares la Natàlia de La plaça del diamant o la Cecília d'El carrer de les camèlies. Rodoreda va saber descriure com ningú la societat catalana del segle XX i els canvis que aquesta va patir. El seu estil literari tan personal ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.

Joan Oliver/ Pere Quart: Joan Oliver (Sabadell, 1899-1986), que signava la seva obra lírica amb el pseudònim Pere Quart, ha estat un dels poetes catalans més destacats de les últimes dècades. La seva poesia, sovint col.loquial i irònica, va obtenir un ressò públic molt notable al llarg dels anys seixanta i setanta, marcats pel final de la dictadura franquista i el restabliment de la democràcia. Però la figura literària de Joan Oliver/Pere Quart havia començat a sobresortir molt abans, amb la publicació de Les decapitacions (1934), un llibre que assenyalaria un tomb en la poesia catalana contemporània.
Oliver també ens va deixar obres dramàtiques d'una qualitat indubtable, com la comèdia Ball robat (1958). I les narracions amarades d'humor de Biografia de Lot i altres proses (1963). Alhora va ser un magnífic traductor al català de diverses obres de teatre estranger, i un articulista incisiu i brillant.
En aquest documental, persones que el van tractar assíduament -la seva filla Sílvia Oliver i el seu nebot Ignasi Riera- ens en donen la visió humana. I diversos estudiosos -Joaquim Molas, Josep M.Benet i Jornet, Josep M.Balaguer i Helena Mesalles- comenten els aspectes més rellevants de la seva obra.
El vídeo inclou poemes de Pere Quart recitats per Núria Candela i il.lustrats per Joan Cruspinera. Així mateix s'hi recullen imatges i fotografies de Joan Oliver i filmacions d'esdeveniments de gran repercussió política i cultural com el Festival dels Poetes al Price de l'any 1970 i l'homenatge que "El Periódico" va retre al poeta amb motiu del seu 81è aniversari al Teatre Romea.